Sovint en procediments de separacions i divorcis ens pregunteu que passa quan un adolescent es nega a estar amb el seu pare/mare.

La veritat és que pot arribar a ser complicat obligar un adolescent a relacionar-se amb l’altre progenitor si tossudament s’hi nega, però és responsabilitat nostra vetllar pel seu benestar i interès.

La legislació reconeix als menors d’edat el dret a ser escoltats quan tinguin la maduresa suficient, que es considera a partir dels 12 anys complerts (art. 9 de la Llei de protecció jurídica del menor). És jurisprudència pacífica que els adolescents han de ser escoltats abans d’adoptar les decisions que els afecten però, aquest dret, no es pot traduir en que sigui la seva voluntat la que s’hagi d’imposar en tot cas, fet que no s’ha de confondre el desig del menor amb el principi del “favor filii”.

Si bé el reconeixement a la veu dels menors en els procediments judicials és un avanç rellevant, s’ha de ponderar si en el cas concret és capaç d’expressar la seva opinió real de manera lliure i objectiva sobre les mesures que l’afecten, o respon a influències donades pel context de conflictivitat de la família en aquell moment concret, o per les pretensions dels mateixos progenitors.

Atorgar la decisió al menor pot portar a decisions judicials que es basin més en la voluntat dels nens que en una anàlisi exhaustiva del seu benestar, per això el Tribunal Suprem ha fixat doctrina: no podem deixar que l’opinió del menor sigui el factor preponderant sobre tots els altres, atès que ni té prou maduresa per decidir sobre aspectes essencials de la seva vida, ni se’l pot carregar amb la responsabilitat final de decidir per ell mateix qüestions massa feixugues. I, en darrer terme, després dels progenitors, qui ha de prendre decisions tan rellevants com aquesta han de ser els poders públics, que tenen per llei atribuïda aquesta obligació i responsabilitat (SAP Girona 21/02/23).

Quan un menor refusi a un progenitor s’ha de valorar si aquest refús té causa raonable que el justifiqui o no i, en cas que no existeixi causa raonable, aquesta voluntat no podrà ser motiu suficient perquè, sense més ni més, s’acordi el que el nen digui.

La STS 519/2017 de 22 de setembre va fixar doctrina pacífica:  

“No és possible que una menor, per molta maduresa i intel·ligència que pugui tenir, decideixi sobre un aspecte tan important en la seva vida com és el desenvolupament de les seves relacions amb el seu pare fins a tal punt d’excloure tota mena de relació paterna filial sense expressar una causa raonable que així ho justifiqui. De l’exploració de la menor aquest tribunal va poder apreciar aquesta voluntat contaria a relacionar-se amb el seu pare, però també va poder observar que no existeixen motius concrets que puguin justificar tal decisió, perquè les explicacions donades no es basaven en fets consistents sinó en afirmacions genèriques i poc concretes, que tampoc eren indicatives d’una gravetat extrema que pogués justificar, davant d’aquest tribunal, que la menor es veuria perjudicada si manté contacte amb el seu pare de forma continuada. La influència de la mare sobre les opinions de la menor sobre el pare, justifica en major grau la necessitat que esmentat contacte sigui més constant”. 

(…)

“Son els progenitors els que han de vetllar per no influir negativament en les opinions de la seva filla, i això li permet un harmònic desenvolupament de la seva personalitat, evitant les dependències efectives insanes i les manifestacions verbals injurioses contra l’altre progenitor o la seva família”. 

Per superar les crisis d’autoritat familiar, es recomana la mediació familiar per desjudicialitzar el conflicte i establir una convivència justa i estable per tothom que permeti un canvi d’actitud de totes les parts del procés i les guiïn a un compliment voluntari de les mesures preses. Des de Roqueta-Torras, l’equip de Dret de Família us acompanyarà en aquest procés.