Vivim connectats. Les xarxes socials, els missatges i les videotrucades ens permeten estar a prop de tothom, però també han obert la porta a una nova forma de violència: l’assetjament o stalking. Una situació que pot començar amb petits gestos —trucades, missatges o aparicions inesperades— i acabar convertint la vida d’una persona en un autèntic malson.
Què és exactament l’assetjament?
La llei espanyola va reconèixer aquest problema l’any 2015, quan va introduir l’article 172 ter del Codi Penal, que castiga aquells comportaments persistents i reiterats que alteren greument la vida d’una altra persona. No cal que hi hagi violència física; n’hi ha prou amb una conducta obsessiva i invasiva que generi angoixa, temor o inseguretat.
En paraules senzilles: no es tracta d’un acte puntual, sinó d’una persecució psicològica que trenca la llibertat i la tranquil·litat de la víctima.
Quines conductes poden constituir assetjament?
La llei recull diverses formes d’actuació que, si són constants, poden ser delictives:
- Vigilar, seguir o buscar la proximitat física de la víctima.
- Intentar establir contacte (trucades, missatges, xarxes socials, o a través de tercers).
- Utilitzar les seves dades personals per contractar serveis o fer que altres persones s’hi posin en contacte.
- Atacar la seva llibertat, patrimoni o la d’una persona propera.
També s’inclou l’assetjament digital: crear perfils falsos, difondre imatges sense permís o fer servir les xarxes per humiliar o intimidar.
Quines penes preveu el Codi Penal?
El delicte d’assetjament pot comportar pena de presó de tres mesos a dos anys o multa de sis a vint-i-quatre mesos.
Les penes són més severes quan:
- La víctima és especialment vulnerable.
- Els fets es produeixen en un context de violència domèstica o de gènere, com entre parelles o familiars (article 173.2 CP).
Cal denúncia per iniciar el procediment?
En general, sí. L’assetjament és un delicte semipúblic, i això significa que només es pot perseguir si la víctima o el seu representant legal el denuncia.
Tanmateix, hi ha una excepció important: quan l’assetjament es dona en l’àmbit de la violència de gènere o domèstica, la Fiscalia pot actuar d’ofici. Aquesta mesura busca protegir les persones que, sovint per por o dependència, no s’atreveixen a denunciar.
En què es diferencia de les coaccions?
La frontera entre assetjament i coaccions pot semblar difusa.
La clau és la intenció: les coaccions busquen forçar la víctima a fer o deixar de fer alguna cosa. En canvi, l’assetjament no persegueix un objectiu concret; és la insistència mateixa —la pressió psicològica— la que causa el mal.
La jurisprudència ha destacat que una actitud “obsessiva i insistent” pot generar un risc objectiu que justifica la protecció immediata de la víctima.
Com pot actuar la víctima?
Davant qualsevol situació d’assetjament, és essencial:
- Guardar proves: missatges, correus, captures de pantalla, testimonis o registres de trucades.
- No respondre ni interactuar amb l’assetjador.
- Denunciar els fets davant la policia o el jutjat.
- Si es tracta d’un cas vinculat a la parella o família, activar els mecanismes de protecció per violència de gènere o domèstica.
En conclusió
L’assetjament és una vulneració greu de la llibertat personal, i la seva aparició a la legislació penal suposa un pas endavant en la protecció de la dignitat i la seguretat de les persones.
Els advocats tenim un paper clau a l’hora d’assessorar i acompanyar les víctimes, ajudant-les a reunir proves, entendre els seus drets i activar els mecanismes legals disponibles.
Perquè ningú hauria d’habituar-se a viure amb por.