L’arrendament de temporada ha experimentat una creixent rellevància en el context actual del mercat immobiliari català, especialment arran de les darreres reformes normatives en matèria d’habitatge. El seu règim jurídic es fonamenta principalment en l’article 66 bis de la Llei 18/2007, del dret a l’habitatge, en connexió amb la Llei 29/1994 (LAU) i la Llei 12/2023, pel dret a l’habitatge.

La nota essencial d’aquests contractes és la seva causa de temporalitat: han de respondre a una necessitat concreta i acreditable —laboral, acadèmica, mèdica o similar— que justifiqui una ocupació transitòria de l’immoble. La durada no està legalment predeterminada, sinó que ha d’ajustar-se estrictament al període que motiva el contracte. En absència d’una causa real i provada, el contracte pot ser descrit com a arrendament d’habitatge habitual, amb les conseqüències imperatives quant a la seva durada mínima i pròrrogues legals.

Pel que fa a les despeses generals (IBI, comunitat, taxa d’escombraries), regeix el principi de llibertat de pacte establert a l’article 20 LAU: en defecte de pacte exprés, corresponen a l’arrendador. Els subministraments individualitzats, en canvi, són a càrrec de l’arrendatari. Igualment, les despeses de gestió immobiliària i formalització contractual corresponen a la propietat.

En matèria de publicitat, la normativa exigeix informació veraç, transparent i completa, incloent-hi la referència cadastral i el Número de Registre d’Arrendament (NRA), derivat del Registro Único de Alquileres de Corta Duración. Aquest requisit és exigible tant a operadors professionals com a particulars.

Finalment, en municipis declarats zona tensionada, la renda queda subjecta als límits legalment establerts. En cas de lloguer per habitacions, la suma de les rendes no pot superar el límit aplicable a l’habitatge en conjunt, reforçant així la funció social de l’habitatge i la contenció de preus en el mercat residencial.